Dr. José María Simón Castellví
Presidente emérito de la Federación Internacional de Asociaciones Médicas Católicas (FIAMC)
A raíz de la pandemia COVID-19 las autoridades civiles de muchísimos países, con mayor o menor acierto, han decidido restringir las actividades y movimientos de los ciudadanos. Ello es en muchos casos razonable desde el punto de vista de la Medicina.
Mi honda preocupación no proviene del desconcierto de los gobernantes ni con sus bandazos estratégicos, comprensibles al estar en una situación internacional no vista desde la Segunda Guerra. Mi honda preocupación viene del pensamiento, de la actitud y de las decisiones de los pastores y ministros de la Iglesia militante. En España, por ejemplo, las autoridades civiles no han impuesto un cierre completo de las actividades de culto: solo han determinado unas medidas de higiene y distanciamiento social. En cambio, los pastores han cerrado completamente las iglesias, dejando a los fieles sin los consuelos de una Visita al Santísimo, una comunión o un rato de oración en un templo.
Ahora mismo se da la paradoja de que hoy los ciudadanos pueden entrar a comprar a los supermercados, panaderías, estancos de tabaco, tiendas de comunicación o de comida de perros, etc. (manteniendo distancia de seguridad entre personas, sin demorarse, utilizando guantes, con mascarilla, limpiándose con soluciones higienizantes) pero no se puede hacer una rápida visita a una iglesia o santuario. Y no está prohibido por el gobierno: ¡está prohibido por los pastores!
Solo un obispo en España mantiene las iglesias abiertas y con misas con un cierto número de fieles. En un sentido se puede decir que la Jerarquía nos ha abandonado. Han optado por dejar algún teléfono o correo electrónico, por las misas televisadas y por un ofrecimiento mínimo para los últimos sacramentos. Sin que un gobierno nada favorable a la Iglesia – que ha pensado probablemente más en otras confesiones religiosas- haya presentado batalla alguna.
Creo que no soy un integrista y he recomendado a algunas personas de alto riesgo no salir absolutamente de su casa. Pero siento la obligación moral de expresar públicamente una queja a los pastores.
En mi trayecto diario hacia la clínica en la que hago guardias paso a pie por diversas iglesias cerradas a cal y canto. Creo sinceramente que se podrían abrir unas horas, contando siempre con las medidas higiénicas, utilizando abundante solución de hipoclorito sódico, ventilando a menudo, aceptando personas jóvenes bien separadas en algunas misas, dando la comunión a horas determinadas, utilizando confesionarios protegidos. En suma, estando a la altura de las circunstancias, siendo verdaderamente una Iglesia en salida y sin barreras. Y contando con la asesoría de los médicos católicos organizados. En algunas – pocas- diócesis del mundo los pastores están ofreciendo como pueden los sacramentos y otros consuelos a los fieles.
Debo decir también que, junto con algunos extremadamente acobardados, he visto a muchos sacerdotes entregarse al enfermo de manera admirable superando la normal aprensión que toda persona tiene ante una enfermedad muy contagiosa.
Mi preocupación también concierne a buenas personas, de misa dominical o diaria, que han aceptado acríticamente el cierre de las iglesias y el serles dispensado el dulce precepto dominical sin ofrecer otra manera de cumplirlo.
Muchos, hasta para rezar lo hacemos mal. Decimos: Señor, libéranos de la pandemia urgentemente. Y debiéramos decir: Señor, que el mundo te mire a Ti, se enmiende y, por favor, libéranos de la pandemia en cuanto sea posible, si esta es tu Voluntad. Añadiendo con picaresca: Señor, a tu Madre (Salud de los Enfermos) le gustaría que las gentes se enmendaran y La dejases curarnos…
Finalmente, mi preocupación también afecta al pensamiento buenista, demasiado extendido, de considerar la pandemia como algo estrictamente natural que nada tiene que ver con Dios ni con nuestros pecados. Si por una parte hay que decir que todo es para bien de los que Le invocan, por otra hay que afirmar rotundamente que Dios gobierna, premia y castiga, a veces ya incluso en esta tierra. Italia y España, países duramente castigados por la epidemia, querían legalizar la eutanasia… Sé que es impopular hablar de castigos divinos pero hay que conjugar bien la omnipotencia de Dios, sus infinitas bondad y sabiduría, con su también infinita justicia y su permisión de situaciones terribles incluso a los inocentes.
No desearía terminar sin decir una y mil veces que no es lo mismo pecado que enfermedad del cuerpo. Por ello, entre otros motivos, el pecado se cura con el sacramento de la confesión y la enfermedad del cuerpo se cura o sobrelleva con otro sacramento, la unción de enfermos, y con el trabajo de los sanitarios.
El misterio del destino de la vida del hombre sobre la tierra está en la Cruz y en la Resurrección con una vida eterna de felicidad extrema. Si la queremos, claro.
Barcelona, Viernes Santo de 2020
Amb profunda preocupació
Dr. Josep Maria Simón i Castellví
President emèrit de la Federació Internacional d’Associacions Mèdiques Catòliques (FIAMC)
Arran de la pandèmia de la COVID-19, les autoritats civils de moltíssims països, amb més o menys encert, han decidit restringir les activitats i els moviments dels ciutadans. Això és, en molts casos, raonable des del punt de vista de la Medicina.
La meva profunda preocupació no prové del desconcert dels governants ni de les seves bandades estratègiques, comprensibles en estar en una situació internacional no vista des de la Segona Guerra Mundial. La meva profunda preocupació ve del pensament, de l’actitud i de les decisions dels pastors i ministres de l’Església. A l’Estat espanyol, per exemple, les autoritats civils no han imposat un tancament total de les activitats de culte: només han determinat unes mesures d’higiene i de distanciament social. En canvi, els pastors han tancat completament les esglésies i han deixat els fidels sense els consols d’una visita al Santíssim, una comunió o una estona d’oració en un temple.
Ara mateix, es dóna la paradoxa que avui els ciutadans poden entrar a comprar als supermercats, a les fleques, als estancs de tabac, a les botigues de comunicació o de menjar de gossos, etc. (mantenint la distància de seguretat entre les persones, sense demorar-se, utilitzant guants, amb màscara, netejant- se amb solucions higienitzants), però no es pot fer una ràpida visita a una església o santuari. I no està prohibit pel Govern espanyol: està prohibit pels pastors!
Només un bisbe a tota Espanya manté les esglésies obertes i amb misses amb un cert nombre de fidels. En un cert sentit, es pot dir que la jerarquia ens ha abandonat. Ha optat per deixar algun telèfon o correu electrònic, per les misses televisades i per un oferiment mínim per als últims sagraments. Sense que un govern gens favorable a l’Església –que ha pensat probablement més en altres confessions religioses– hagi presentat cap batalla.
Crec que no sóc un integrista i he recomanat a algunes persones d’alt risc que no surtin absolutament de casa. Però sento l’obligació moral d’expressar públicament una queixa als pastors.
En el meu trajecte diari cap a la clínica on faig guàrdies, passo a peu per diverses esglésies tancades i barrades. Crec sincerament que es podrien obrir unes hores, comptant sempre amb les mesures higièniques, utilitzant abundant solució d’hipoclorit sòdic, ventilant-les sovint, acceptant-hi persones joves ben separades en algunes misses, donant la comunió a unes hores determinades, utilitzant uns confessionaris protegits. En suma, estant a l’altura de les circumstàncies, essent veritablement una Església sense barreres i que dóna una sortida. I comptant amb l’assessoria dels metges catòlics organitzats. En unes poques diòcesis del món, els pastors estan oferint com poden els sagraments i altres consols als fidels.
He de dir també que, al costat d’alguns molt temerosos, he vist molts altres sacerdots lliurar-se als malalts d’un manera admirable, superant la normal aprensió que tota persona té davant d’una malaltia tan contagiosa.
La meva preocupació també concerneix a les bones persones, de missa dominical o diària, que han acceptat acríticament el tancament de les esglésies i que els sigui dispensat el dolç precepte dominical sense oferir-los cap altra manera de complir-lo.
Molts, fins i tot a l’hora de resar ho fem malament. Diem: “Senyor, allibereu-nos urgentment de la pandèmia.” Quan hauríem de dir: “Senyor, que el món us miri a Vós i s’esmeni i, si us plau, allibereu- nos de la pandèmia quan sigui possible, si aquesta és la vostra Voluntat.” I afegir, si cal, amb perspicàcia: “Senyor, a la vostra Mare (Salut dels Malalts) li agradaria que les persones s’esmenessin i que la deixéssiu que ens guarís…”
Finalment, la meva preocupació també afecta el pensament bonista, tan estès, que considera la pandèmia com un fenomen estrictament natural que no té res a veure amb Déu ni amb els nostres pecats. Si, d’una banda, cal dir que tot és per a bé dels qui l’invoquen; d’altra banda, cal afirmar rotundament que Déu governa, premia i castiga, a vegades fins i tot en aquesta terra. Itàlia i Espanya, països durament castigats per l’epidèmia, volien legalitzar l’eutanàsia… Sé que és impopular parlar de càstigs divins, però cal conjugar bé l’omnipotència de Déu, la seva bondat i saviesa infinites, amb la seva justícia, també infinita, i la seva permissió de situacions terribles, fins i tot als innocents.
No voldria acabar sense reiterar que no és el mateix el pecat que la malaltia del cos. Per això, entre d’altres motius, el pecat es cura amb el sagrament de la confessió i la malaltia del cos es cura o se suporta amb un altre sagrament, la unció de malalts, i amb el treball dels sanitaris.
El misteri del destí de la vida dels homes sobre la terra està en la Creu i en la Resurrecció, amb una vida eterna de felicitat extrema. Si la volem, és clar.
Barcelona, Divendres Sant del 2020
